Dones treballadores

La mà d’obra barata de dones i nens permet un creixement espectacular de les indústries tèxtils. D’una banda, nens obrers d’ entre sis i 14 anys treballen en fàbriques per una misèria, i per l’altre, les treballadores no disposen de mesures socials ni de salaris equiparables als dels homes. Són incomptables les dones que realitzen treballs domèstics com cosir o rentar a la seva pròpia llar per augmentar els ingressos de la família. Aquest esdevé el grup més malaurat. Treballen 15 hores diàries, subalimentades i en condicions més que precàries. Presenten els índex més elevats de tuberculosi de qualsevol grup de la població espanyola.

També hi ha moltes “obreres de l’agulla”, que acaben formant un sindicat de l’agulla. Depenent del càrrec i de la tasca a desenvolupar, a casa o al taller, la vida pot resultar força dura. Per exemple, una activitat que implica moltes hores de treball és la moda dels bordats, molt mal pagada. Sovint, algunes han de bordar en els orfenats a canvi de menjar, altres es veuen abocades a la prostitució per a sobreviure. Les modistes no estan agremiades com ho estan els sastres. Les noies aprenen l’ofici des de ben petites en acadèmies, mitjançant classes particulars o bé en organitzacions benèfiques dirigides per monges. A finals del s.XIX, sorgeixen escoles femenines com l’Escola de les Arts i Oficis per a la Dona de la Beneficència Escolar, on aprenien a escriure, planxar, confecció, camiseria, barreteria, etc. obre a Sant Andreu, al 1902, una escola de tall i confecció que adquireix força fama. Un any més tard, Carmen Martin de Missé, funda la Academia Central de Corte y Confección Martí, en el passeig de Gràcia 59, innovant en el sistema de tall de patrons. En ple 1909 apareix alguna institució benèfica digna de trobar imitadors entre els fabricants catalans, com és el cas de la guarderia que implanta el marqués d’ Alella en la seva fàbrica de filats de Sant Andreu. Evidentment, aquests tipus d’activitats ocupen a la majoria de les dones, a les de classes humils per necessitat i a les demés, per entreteniment.

Altres activitats considerades femenines són les de criades, matrones, nodrisses i infermeres. Els salaris de les dones de servei, per exemple, oscil·la entre les set i les 14 pessetes. Cal destacar la condició desfavorable que és el fet de ser soltera, ja que suposa inseguretat econòmica i menyspreu social. El desenvolupament de les xarxes de transport, com el ferrocarril o el metro, donen noves ocupacions com les d’oficinistes o taquilleres. Telegrafistes i telefonistes acostumen a ser dones també.

*Petites peces anecdòtiques de la vida dels barcelonins a prinicipis del segle XX. Incloses en el llibre: La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909. Ed. Cossetània.

La Barcelona Eròtica

Al igual que Paris o Nova York, Barcelona és també coneguda internacionalment per la seva amplia oferta sexual. El rouge quartier (barri roig) barceloní es troba repartit entre el Paral·lel i els voltants de les Rambles. Al carrer Escudellers amb una desmesurada xifra de bars, clubs d’altern, cases d’habitacions i bars d’homosexuals -conegut com “Trentaclaus” fins el segle XIX- l’Ajuntament li canvia el nom per ser “trentaclaus” sinònim popular de pagania a causa dels seus trenta bordells- les prostitutes són conegudes amb eufemismes com “dona del carrer trentaclaus” o, directament, “dona de trenta”. Molt a prop, el prostíbul Tripona, situat al davant d’un convent, és obligat per l’exèrcit a tapiar les portes i les finestres que donen a les Rambles, segons aquest, motiu d’estratègia militar; segons el poble, per evitar temptacions als frares. Maria Llopis, la prostituta més cèlebre del Paral·lel coneguda com “La Quaranta Cèntims”, lidera durant la Setmana Tràgica de 1909 en el Paral·lel una banda de revoltats que destrossa gran part del mobiliari urbà i trenca els cristalls de tots aquells cafès que no se sumen a la vaga general. Fins hi tot arriba a encapçalar la tombada d’un tramvia i l’atac a una patrulla de la Benemèrita.

Per un amagat carreró les “gateres” fan de les seves, estafen a la clientela enganxant-se al primer ingenu que passa per tocatejar-lo i prendre-li la cartera. Altres cops, els hi ofereixen una joveneta verge a la que porten a un discret pis per despistar-los i robar-los totes les pertinences, incloent hi la roba. Una altre de les seves argúcies consisteix en fer que hi aparegui un fals pare o germà de la mossa que, a canvi de no deshonrar la seva família, saquegen el puter. Aquest culte al plaer ja era costum romana a la vella Barcino. Abans de que existissin bodes o matrimonis, el preu del plaer es negociava a la Plaça Nova (prop de la Plaça Sant Jaume) amb la celebració d’una fira de donzelles, les quals s’exposaven nues a l’espera del major postor. Qui desitjava una dona només havia d’oferir la millor suma als pares que venien la filla o a l’home que posava preu a la seva companya. Pagana i puritana, discreta i descarada, Barcelona és signe de l’eròtica del poder.

*Petites peces anecdòtiques de la vida dels barcelonins a prinicipis del segle XX. Incloses en el llibre: La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909. Ed. Cossetània.

Una autoritat a cada porta

La porteria, obligatòria des de 1908, és tota una institució en la vida quotidiana de la ciutat. Les portes de les escales són obertes de 8 del matí a 10 del vespre, només es tanquen si fa molt de vent o si es tem alguna revolta. Si es vol visitar cap veí, cal saber ben bé en quin pis viu, perquè hi ha tot un codi establert per a trucades. Si el visitat viu a l’entresol, amb un repicó n’hi ha prou; per al primer primera, el repicó es converteix en un truc; si el cridat viu al segon primera, aleshores son dos trucs i així segons els pisos de l’immoble. Ara bé, per a les segones portes s‘hi afegeix un repicó. Per exemple, si el veí viu al tercer segona, calen tres trucs i un repicó. Molts dels portals de les cases són aprofitats per a encabir comerços petits com quioscos, joieries o rellotgeries. El Raval barceloní, per exemple, n’és ple d’aquests petits establiments.
Les porteres tenen cura dels portals i de l’escala, vigilen qui entra i qui surt, guarden les claus dels veïns, pugen la llet, el pa i el vi, i distribueixen la correspondència. Però, també saben la vida i miracles dels estadants, i els guarden els fills mentre van a fer la compra. A la planta baixa, on hi fan la vida, tenen dret al cubicle de fusta, a llum i aigua sempre que no es passin (en ocasions, les reglamentacions estipulen, fins i tot, els watts de les bombetes que poden tenir). Algunes hi dormen allà, de manera que tenen unes petites cambres al piset que dona al terrat. Els petits regnes de les porteres son els patis. Hi ha per a tots els gustos, senyorials a les cases burgeses, més senzills als barris menestrals (amb algun sostre pintat o figura fosca que sosté el llum) i reduïts i infectes als barris obrers. Mal pagades, la seva feina acostuma a ser el sobresou del marit, que treballa en qualsevol altre cosa. Al cap i a la fi, la portera és el baròmetre de la vida quotidiana. A l’Eixample, si algú mor, tanquen una de les portes de la casa per fer-ho saber al veïnat i si alguna noia es casa, ajuden a guarnir l’escala pel gran dia.

A banda de tot això, tenen una altre funció real: fan gairebé de controladores policials. El decret de Febrer de 1908 diu: “Los porteros estarán obligados también a dar cuenta a la Comisaría del Distrito, Inspección de Vigilancia o Alcaldía, siempre que tuvieran noticias ciertas o sospecha fundada de que en el domicilio de algunos inquilinos se cometieren delitos”. L’article 5 d’aquest mateix decret les qualifica d’ “agents de l’autoritat”.

*Petites peces anecdòtiques de la vida dels barcelonins a prinicipis del segle XX. Incloses en el llibre: La Setmana Tràgica de Barcelona, 1909. Ed. Cossetània.

Cornellà, por amor al deporte

El 30% de la población de Cornellà de Llobregat (Barcelona) practica algún tipo de deporte, de la cual 3461 personas están federadas. Cuentan con un total de 14 grandes instalaciones deportivas municipales (6 pabellones, 4 campos de futbol, 3 piscinas y un Estadio Municipal). Una auténtica revolución en aras del deporte. La Avenida del Baix Llobregat se convierte así en un referente de la fachada deportiva de la ciudad, ya que concentra el Parc Esportiu Llobregat, el Estadio Municipal, las instalaciones de la Federació Catalana de Tennis y el futuro estadio del RCD Español.

Dani Álvarez es el presidente del Club Cornellà Atlètic de Atletismo, son 180 socios que entrenan en el Estadio Municipal de la localidad barcelonesa. El club es concertado, se sustenta con los 18.000 € de subvención que aporta el Ayuntamiento de Cornellà, el resto es dinero del club y de las aportaciones de sus 180 socios. “Lo pasamos mal, la subvención es insuficiente”, se lamenta Dani, “las subvenciones llevan congeladas desde hace 5 años, son las mismas”. Este año, les concedieron la ayuda en mayo. La acaban de recibir este mes de agosto. “Yo no me quejo, pero 6000 o 8000 euros más no vendrían mal”, reclama Dani. La pista, el gimnasio y los vestuarios pertenecen al ayuntamiento, que renovó el circuito hace dos años. Pero el material de entrenamiento, las competiciones, etc. corre en manos del club. Según Dani, todo está en buen estado, pero faltan algunas homologaciones que llevan tiempo esperando para poder usar la pista en competiciones, no solo para entrenar. Y, por otro lado, ese dinero de más también les vendría bien para promocionar el club y captar más deportistas y mejores, traer entrenadores profesionales, aumentar los servicios para socios y, sobretodo, para llegar a competir a nivel estatal y europeo. “¿Así como vamos a conseguir medallas para los juegos olímpicos?”, bromea el presidente del Cornellà Atlètic, “sin invertir no se gana”.

Por las pistas de cross, urbana y al aire libre corren niños y más mayores como Miguel, de Sant Feliu de Llobregat. Este conductor de trailer viene de 3 a 4 días, “cuando el trabajo se lo permite” a desahogarse. “Yo soy de medio fondo o fondo maratón. Y me encanta venir aquí, solo falta que nos homologuen la pista”. El Club se trasladó al Estadi Municipal desde que empezaron las obras del nuevo campo del RCD Español sobre el terreno en el que ellos estaban. Dani reconoce que el cambio fue para mejor y no le pareció nada mal. De hecho su relación con el Ayuntamiento es buena, organizan conjuntamente cada año la Milla Internacional de Cornellà, una carrera popular que este 5 de Octubre irá por su edición número veintiocho. “Este evento da mucha imagen al club y también a la ciudad, por lo que el Ayuntamiento se moja”, opina Dani, “fem club i ciutat” (“hagamos club y ciudad”)”. Si el flujo de dinero disminuye o desaparece “nos mantendremos como podamos. Peor… pero seguiremos aquí”, concluye Dani.

Pequeños olímpicos
El deporte escolar en Cornellà mueve a 3.381 niños y niñas al año. Además de participar en los juegos escolares, los mejor clasificados de cada modalidad participan en los juegos comarcales con deportes como el futbol sala o el atletismo. Este verano, los patios de 4 colegios de la ciudad y 4 pistas deportivas estuvieron a la disposición de estos pequeños atletas para que hicieran uso de las infraestructuras en su tiempo libre. A partir del próximo 20 de septiembre los patios de estas mismas escuelas abrirán sus puertas todos los fines de semana con el mismo objetivo: el fomento del deporte entre la juventud y sus ratos de ocio y mantener las plazas y parques para el descanso y ocio de la ciudadanía.


*Este despiece se hizo para la revista Interviú, en Septiembre para un gran reportaje sobre el recorte de subvenciones para los Ayuntamientos por parte del Estado. No llegó a publicarse.