16 de juny de 2009

Una data difícil d'oblidar. No només per haver presentat el meu primer llibre, ni per sentir els assitents anomenar-me escriptora, ni per la tremolor de les cames, ni per la sensació de por i adrenalina al mateix temps, ni per haver esgotat els llibres en deu minuts, ni per escoltar la gent queixar-se de que no hi havia més, ni pel mal que em feia el canell abans de començar, ni per la quantitat de firmes que vaig fer després... sinó per la cara de felicitat que tenieu tots. Mentres intentava dissimular el grau de nerviosisme que portava a sobre, no deixava d'observar-vos. I la veritat és que no oblidaré mai els ullets brillants amb els que em miraveu, ni els mitjos somriures que se us escapaven, ni d'alguna que altre llagrimeta solidaria i orgullosa... Sense dubte, tots ereu amb mí allà al devant, entre el Josep Maria Olivé, representant de Cossetània Edicions, i un magnífic historiador com és el Solé i Sabaté, davant d'unes 40 persones expectants per sentir què deia aquella nena de 24 anys que havia escrit un llibre... No diré que la sensació és inexplicable ni cap d'aquests dramatismes, tots estaveu com jo (la prova són més de 50 fotografies de les que només he pogut rescatar 3...). El que sí m'agradaria destacar és que la sinceritat i la confiança són la clau, ja no només les que tu poses per la teva part, sinó les que posen els demés en tu. Això és el que ens fa grans. Gràcies de nou a tots i totes, espero pagar-vos el gran dia d'ahir amb un llibre molt millor, un sopar molt millor i una festa encara més millor. El EeePC, no te preu. Només la satisfacció d'escriure aquestes paraules amb un teclat de poc més de 30 centímetres i llegir-les en una pantalla de 8 pulsegades.

Per tots aquells que volieu però no vau poder venir, pels que en forma de sms em vau donar els ànims que necessitava per enfrontar-me a l'inici de la resta de la meva vida, aquí us deixo el meu discurs:

Quan vaig començar a escriure aquest llibre no era més que un projecte final de màster, un reportatge d'unes 15 pàgines en un document word, però gràcies a una persona s’ha convertit en molt més que això. Aquest individu es diu Joaquim Roglan, periodista reconegut de La Vanguardia, escriptor i, més que tutor del màster, hauria de dir-li gairebé guia. Des del primer moment en que vaig comentar-li la meva idea de rememorar els fets de la Setmana Tràgica de 1909 en forma de reportatge, aprofitant que aquest 2009 se’n feien 100 anys, de seguida em va dir que em quedava curta, que podria escriure un llibre per una editorial de Valls que estava molt interessada en temes històrics de Catalunya; que ell n’havia fet un sobre els anys de la República a Catalunya el 1931 que ara el llegien a les universitats... No se si ell recorda la meva cara però jo si recordo el que vaig pensar: està flipant! En qüestió d’unes setmanes tenia el contacte de Cossetània Edicions, em deien que sí i firmava un contracte. Vull aprofitar aquest moment per agrair-te la confiança que has posat en mi, tots els ànims que m’has donat i sobretot l`ajuda prestada durant aquets temps. Haig de recordar-te el dia que em vas dir que passaria a la història per haver estat la primera periodista “novata” en matar a un periodista veterà... (per omplir-te la bústia de mails amb preguntes i més preguntes). Bé m’alegra saber que encara respires... Si alguna cosa he aprés de tu és que la importància de les històries està en les seves gents.

L’ interès per la Setmana Tràgica em ve des del primer dia que vaig sentir-ne a parlar quan anava a l’escola. En aquesta mateixa escola on avui presento aquest llibre, l’Escola Pia Sant Antoni, primer edifici religiós i primera escola incendiada durant la Setmana Tràgica (al que li dedico un parell de planes en el llibre). Només el fet de pensar que en aquestes mateixes parets havia succeït part de la revolta ja em semblava emocionant, però tenir una professora d’història que m’ho expliqués amb la passió que ho feia em va acabar d’enamorar. Així que moltes gràcies Laura Julián per haver estat la millor professora que he tingut, amb diferència, i per ensenyar-me que la història no només s’estudia, sinó que s'ha de viure. També m'agradaria agrair al Ramón Beringues, director gerent de l’escola, el donar-me el plaer de fer la presentació aquí en el meu estimat EPSA, que sense dubte per mi sí que ha fet història.

D’altra banda, el fet d’escollir un tema petit, en el sentit de que parlem d'uns fets que van durar una setmana, també em suposava un repte. Perquè, crec que la història de Catalunya, com la de qualsevol altre país, està plena d'esdeveniments històrics excepcionals que han quedat eclipsats per les grans guerres i conflictes del segle XX. Em refereixo a tots aquells petits fets que mirant una mica enrere acaben dibuixant l’esbós del devenir i marcquen el compàs de les nostres vides. La Setmana Tràgica de Barcelona, el 1909, és un episodi curt en la història però crec que amb destacades conseqüències premonitòries. Els enfrontaments entre conservadors i liberals, espanyolistes i catalanistes, les revoltes anarquistes i anticlericals que van propiciar per exemple la Guerra Civil espanyola no són més que l’explosió d’un sentiment revolucionari que s’ha anat cuinant a foc lent durant les dècades anteriors. És per això que crec que val la pena recuperar i divulgar successos com el dels fets de Barcelona, que ajuden a entendre la devastació moral dels pobles, el com i el perquè d’atrocitats posteriors i, al final, ens porten a reviure un temps tant llunyà i tant proper alhora.

Jo volia fugir de fer cap manifest polític pro-res, i tampoc tenia el coneixement suficient en historia per narrar els fets d’una manera analítica i aprofundida (el que no vol dir que no hagi investigat i documentat bé, que crec que ho he fet). Però el format que em plantejava l’editorial era diferent, perquè donava la possibilitat de fer petites peces més de caràcter anecdòtic sobre l’època que complementessin l’explicació dels fets (el text principal): la forma de vida, els canvis de la societat, les diferències entre classes, els hobbies de la gent de l'època... i altres histories que succeïen paral·lelament a la ciutat i a altres països. D’aquesta manera, més que un llibre d’història (que deixarem pels especialistes com el Josep Maria Solé Sabaté) esdevenia una crònica històrica, és a dir, una narració dels fets en present, com si estigués passant en el mateix moment que s’està llegint. Això provoca que la narració es faci més amena, més divertida, més propera a aquelles persones que normalment els avorreix la història o que simplement no acostumen a llegir-la... Per això m’agrada descriure aquest llibre com una obra social, on els protagonistes no són els fets en sí sinó la gent que els va viure.

En aquest sentit, volia afegir que afortunadament la història no és creada només de revoltes, assassinats i patiments. No es pot comprendre les accions de cap poble o ciutat sense conèixer les histories dels seus habitants, dels seus barris, de com vivien, de què compraven, de on gaudien del seu temps lliure, de què parlaven els seus diaris... Pels aficionats els esports hi ha un àmplia explicació de tots els esports que es començaven a practicar en aquell moment a Barcelona. Eren els naixements dels clubs de natació, tennis o hoquei... Per exemple, hi ha una peça dedicada a la inauguració del primer estadi propi que va tenir el Barça, el del carrer Indústria, que és on van rebre el nom de “culés” per primer cop. Per tant, ja és això el que pretén aquest llibre: recollir de forma anecdòtica les empremtes d’un passat de la ciutat de Barcelona desconegut per la majoria de nosaltres però que ens identifica. Per aquest motiu vaig pensar que aquest 2009 no es commemoraven només els 100 anys dels successos sagnants de la Setmana Tràgica; sinó que era també l’aniversari de tots aquells ciutadans que van alçar-se pels seus ideals i que, un cop més, encoratjats per polítics i demagogs van ser abandonats, castigats i, finalment, oblidats. En definitiva, una excusa més per combatre el poder amnèsic del temps i recordar a aquells que encara pensen el contrari que la memòria històrica sí que és important.

Per últim, volia agrair a Cossetània Edicions el donar-me aquesta oportunitat; a tots aquells que m'eu deixat bibliografia, en especial a la meva amiga Rosa i els seus pares per deixar-me un tresor familiar del besavi com és un exemplar original de 1909 d’un especial de la revista La Actualidad on es recollia la historia de la Setmana Tràgica en fotografies (algunes d’elles les podreu trobar a l’interior del llibre sota el nom d'Alfons Pedra Roca); als meus amics i amigues perquè ara em deveu tenir molta enveja... (faig broma) en realitat, per tot el suport moral que he rebut, sobretot a tres d'elles a qui em sento obligada de nomenar: a la Pauli per aguantar cada dia les meves ànsies d'escriptora, a la Mireieta per les classes d'aquest català de Viladrau tant macu que té i a la Lali per comprendrem sempre i per deixar que a vegades m'escaquejés de la feina per escriure aquest llibre i altres divagacions. A la meva família per fer-me sentir tant important ¡, en especial, a la meva mare, per pressionar-me en moments de ganduleria i per haver “patejat” tota Barcelona penjant cartells promocionals i repartint invitacions. Ja veus que ho has fet molt bé! I per últim, al Robert Clement, company de feina i amic, que ens ha preparat un video de cloenda impressionant per acabar amb tot el "rollo" que us hem fotut aquesta tarda.

NOTA: Aprofito el post per donar les gràcies al Josep Maria Solé i Sabaté per la seva magnífica intervenció i explicació dels fets des de la mirada analítica i aprofundida d'un historiador i desde la passió d'un català conscient de la grandesa i la debilitat de la seva terra.